La Vall de Boí és el municipi més extens de la comarca, dominat pels cims més alts i amb una important zona lacustre. Es compon dels pobles de:
Barruera
Barruera és un poble situat al municipi de la Vall de Boí (Alta Ribagorça), i l'antic nom del municipi fins el 1996. Està situat a la zona axial pirinenca, a la dreta de la Noguera de Tor. Té 212 habitants (2005). Barruera és el poble central de la Vall de Boí i el que té més comerços, però no és el més habitat, ja que el superen Taüll i Boí.
L'església principal és la de Sant Feliu, romànica, que l'any 2000 la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat, junt amb les altres de la vall. També té la capella de Sant Salvador, on una vegada a l'any s'hi fa un aplec, i una església més petita al carrer Major del poble. Al terme de Barruera també pertany la masia de les Cabanasses, coneguda com la Mare de Déu de les Cabanasses.
El primer esment de Barruera data de 1064, que Artau i la seva dona Llúcia, comtes de Pallars Sobirà, venguessin i al mateix temps intercanviessin els comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.
Durant la primera meitat del segle XII i fins a la fi de l'antic règim va pertànyer a la baronía dels senyors de Erill que van començar sent barons i van acabar posseint un comtat. Van ser ells els quals van promocionar la construcció de les esglésies de la Vall
Inici
Boí
Boí es troba situat en una situació estratègica per a les comunicacions, a l'entrada de la vall de Sant Martí, en la marge esquerra del riu Noguera de Tor. Fins a mitjans del segle XIX, Boí constituïa un municipi independent. A causa de la seva situació geogràfica, aquesta localitat ha experimentat un gran desenvolupament en els últims anys del segle XX donant lloc a la proliferació de moderns habitatges que contrasten amb la part vella de la ciutat l'arquitectura de la qual s'ajusta a les edificacions populars de la zona.
Conserva un nucli antic de gran bellesa i valor històric, amb restes de muralla i una única porta d'accés a la part antiga. Els seus carrers són d'aspecte medieval i estan empedrats; algunes d'ells són petits passadissos. Les cases són de pedra i mostren les seves característiques grans xemeneies. Sobre el riu es pot veure un pont de pedra molt antic.
La ciutat apareix documentada ja en 1079 amb el nom de vila de Bogin. La ciutat i el seu castell van ser els principals de tot la vall. El castell va desaparèixer a la guerra contra els albigesos en el segle XIII. En 1381 es trobaven censats 12 "focs" a Boí. En 1842, poc abans de la seva incorporació al costat d'altres pobles de la vall al municipi de Barruera contava amb 14 llars i 54 habitants de dret.
L'economia es basava en dos molins fariners, uns telers i un serradora. A més, durant anys es van explotar unes mines de plom properes a la vila. Actualment, la principal font d'ingressos és el turisme, potenciat gràcies a l'estació d'esquí de Boí Taüll.
Al Noguera de Tor es troba l'embassament de Boí encarregat de subministrar aigua a la central elèctrica. Té una potència instal•lada de 21.600 KW/A. La seva producció mitja anual es xifra en 85.104.000 kWh.
Inici
Cardet
Cardet és un petit nucli situat en la riba dreta del Noguera de Tor. Segons dades de 2005 la seva població era de 8 habitants. Apareix citat per primera vegada en documents de 1096. Tenia un castell que en 1157 va ser lliurat en donació per Bernat d'Erill al monestir de Lavaix qui va mantenir la jurisdicció del lloc fins a la fi de les senyories. En un extrem del poble es troba l'Església de Santa María de Cardet, construcció romànica del segle XII. Cardet celebra la seva festa major el 15 d'agost. El 8 de setembre té lloc la festa petita.
Inici
Cóll
Coll és un poble petit situat a una altura de 1.180 m des d'on pot veure's en llunyania l'embassament de Cardet i el municipi de Barruera. A l'actualitat (any 2007) es troba gairebé despoblat, amb tot just 35 o 40 habitants. A l'oest i a la vora del riu Noguera Ribagorçana es troba el municipi de Vilaller. L'església parroquial de Santa María de l'Assumpció forma en l'actualitat part del cementiri. Va formar part d’un antic monestir benedictí.
Inici
Caldes de Boí
Al capdamunt de la vall hi ha el balneari, santuari i centre turístic de Caldes de Boí, a 1 470 m, a la dreta de la Noguera de Tor (dita també riu de Caldes), prop d'on conflueix el barranc de Sallent, sota Comaloforno. Les seves aigües, mineromedicinals, sorgeixen de 37 fonts (amb diversa composició: sulfuroses i sòdiques; clorurades, sòdiques i ferruginoses; bicarbonatades), entre 24° i 56°C i tenen propietats terapèutiques (reumatisme, herpes, malalties de la pell, etc.). Al costat de les antigues termes romanes (troballes de monedes) es bastí el santuari dedicat a la Mare de Déu de Caldes. La imatge original era romànica (destruïda el 1936); resten la capella renaixentista i les dependències del segle XVII. Fou un centre de beneficència de la mitra d'Urgell, administrat per la Consòrcia i Junta de Sant Roc de Boí (formada pels veïns de la vall i de la batllia de Sas), fins que se'n féu càrrec la Diputació de Lleida (1839) i passà després a l'estat, que vengué el balneari el 1895. Avui és un important centre turístic. Entre l'antic Hotel de Caldes i el més nou, El Manantial, sumen prop de 400 places hoteleres. De Caldes surt una carretera menor fins a l'estany de Cavallers (que era dels Erill), on hi ha una resclosa de l'ENHER, i, encara, per mitjà d'altres caminois s'arriba als altres estanys, entre els quals l'estany de les Monges, que era dels monjos de Lavaix.
Inici
Durro
L'antic terme municipal de Durro, de 28,56 km² d'extensió, fou agregat l'any 1965 al de Barruera. El municipi de Durro (nom que és una supervivència del basc), en gran part de la Vall de Boí, s'estenia a l'esquerra de la Noguera de Tor, riu que era el límit amb Barruera i comprenia, bàsicament, la vall del riuet del seu nom i, també, la del barranc de Saraís. Comprenia el poble de Saraís.
Damunt la riba dreta del riuet de Durro hi ha el poble de Durro, a 1 386 m, sota el tossal del Castell (1 608 m), el qual tenia 103 h el 1991. És esmentat per primera vegada el 1064 i pertanyé als barons, i després comtes, d'Erill. La caseria s'esglaona pel pendent, prop de l'església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu, romànica, del primer quart del segle XII, dels mateixos constructors de les veïnes esglésies de Boí i Taüll. D'una nau, coberta amb volta de canó, el temple és precedit a migdia d'un porxo lateral amb arcades. El portal, de mig punt, és format per arquivoltes en degradació sobre un doble joc de columnes i extradossat per un guardapols escaquejat. El campanar és una torre quadrada decorada amb arcuacions llombardes. Procedeix de l'església una imatge de la Mare de Déu, romànica, tallada en fusta, del segle XII, que formava part del Davallament de Durro i que es conserva avui al Museu d'Art de Catalunya. Alguns retaules de Durro es conserven al Museu Diocesà d'Urgell. Les cases del poble són d'una a tres plantes i són freqüents les balconades i els ràfecs volats de fusta treballada, coberts amb foses de llicorella; els murs són de pedra. Durro fa la festa major pel 8 de setembre, festa de les Marededéus trobades. Tanmateix, per Sant Quirc, 16 de juny, tenen lloc les tradicionals falles ribagorçanes.
A l'altra banda del riuet de Durro hi ha la capella de Sant Quirc, romànica, d'una nau sobrealçada, capçada per un absis semicircular. Al Museu d'Art de Catalunya es conserva un frontal d'altar romànic, dedicat als sants Quirze i Julita, amb escenes de llurs martiris, obra datada el 1100.
Inici
Erill la Vall
Erill la Vall és un nucli de població situat als peus del pic d’Erill a 2.508 metres d'altitud. El seu topònim és una evolució mal formada d’Erill de Baix, que tenia raó de ser per a diferenciar-se de l'altre Erill Castell, població situada a la vall de Viu, residència dels barons d’Erll. La seva església parroquial es diu Santa Eulàlia i pertany al romànic- llombard de la zona.
Als afores de la població es troben les restes de l'antiga ermita de San Cristòfol. Queda en peus únicament una filera de pedres. Se sap que va ser una església de nau única amb un absis en semicercle. Es creu que els murs mancaven d'ornaments i que va ser construïda a la fi del segle XII.
Inici
Saraís
El lloc de Saraís, al SW del terme, a 1 337 m, s'ha despoblat recentment (4 h el 1981). L'església parroquial, dedicada a Sant Llorenç, és abandonada. D'una nau, sense absis, té un portal a ponent amb doble arcada i, al damunt, un campanar de paret. Saraís fa coincidir les seves festes amb les del cap municipal (1 d'agost i 8 de setembre). Conserva, però, una festa pròpia, el 10 d'agost, diada dedicada a Sant Llorenç.
El 1860, a més de ser habitat el lloc de Saraís (9 cases), ho era el Mas del Serrat i, temporalment, la Borda de Sant Quirc i els masos d'Arnalló, de Batlle, de Capdevila, de Ferreró, de la Pedra i la Pallera de Santa Cecília. El dit cens esmenta encara aquesta capella, que era situada on ara hi ha la central elèctrica.
Inici
Taüll
El poble de Taüll (117 h el 1991), a 1 482 m d'altitud, situat a l'antic camí de Cabdella, consta de dos nuclis, el principal al voltant de l'església de Santa Maria de Taüll i un segon, en forma de carrer allargassat, prop de l'església de Sant Climent. L'església de Santa Maria de Taüll fa funcions de parroquial; restaurada recentment, és de tres naus separades per columnes i es cobreix amb teulada de fusta a doble vessant; molt semblant a la de Sant Climent, l'interior era decorat amb pintures romàniques, de menor qualitat, però, que les de Sant Climent, que des del 1922 es troben al Museu d'Art de Catalunya. Aquesta església fou consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, que ho fou el 10 de desembre del 1123 pel bisbe Ramon de Roda.
L'església de Sant Climent de Taüll, amb la qual l'anterior serva un gran parentiu, és de tres naus, separades per columnes cilíndriques, amb coberta de fusta amb doble vessant i tres absis semicirculars decorats per arcuacions i lesenes de mitja columna. El campanar, quadrat, es dreça a l'angle del SE, exempt; amb sis pisos, cinc dels quals amb finestres geminades, exteriorment és decorat amb arcuacions llombardes i frisos de dents de serra marcant la separació de pisos. Segons Antoni Pladevall, segurament l'església de Sant Climent fou bastida pels Erill, en intentar crear un nucli monàstic a la vall. L'església fou restaurada el 1922 i una altra volta el 1970. Aquest darrer cop hi foren descobertes unes altres pintures romàniques, conservades al lloc. Les que es trobaren a la primeria del segle, ornant l'absis central, les parets del presbiteri i part de l'absidiola de tramuntana, foren restaurades i traslladades al Museu d'Art de Catalunya el 1922. Corresponen a l'església consagrada el 1123 (la inscripció de la consagració fou pintada en el fust de la primera columna del NW).
El conjunt de les pintures de Sant Climent és presidit pel Pantocràtor o Crist en majestat dins la màndorla, envoltat per àngels i els símbols del Tetramorf. A sota, emmarcats per arcades i separats per columnes pintades, hi ha la Verge, un apòstol (probablement sant Tomàs), sant Bartomeu, sant Joan Evangelista, sant Jaume i una altra figura molt malmesa. Als arcs del presbiteri hi ha escenes de l'Antic Testament, del Nou i de l'Apocalipsi. Aquestes pintures de l'absis central de Sant Climent de Taüll, d'una gran força expressiva, d'una gran puresa de línies i d'acurada i rica policromia, són un dels millors exemples de la pintura romànica. En l'actualitat, a l'església de Sant Climent hi ha unes reproduccions. Les pintures de l'absidiola lateral són d'una mà molt inferior, de gust popular i de pobre ofici. Al Museu d'Art de Catalunya, entre d'altres objectes de Taüll, es conserven també algunes imatges de talla que formaven part d'un Davallament, de Santa Maria, uns frontals d'altar i un banc de presbiteri de fusta decorat amb motius de tradició romànica i pre-romànica. Al Museu Diocesà d'Urgell i al Museu Marès també hi ha algunes peces procedents de Taüll. A la rectoria resten encara tres talles romàniques, del segle XII, i en una casa particular hi ha figures del segle XV.
Amb motiu de la restauració del 1970, hom descobrí, a l'edifici de Taüll que feia d'escola, restes de l'antiga església de Sant Martí, que donà nom a la vall i que devia ser l'antiga parròquia. Hom hi descobrí dos absis romànics, un dels quals amb arcuacions i bandes llombardes. Sembla que aquesta església s'esfondrà per una allau al segle XIX. Vora seu hi ha l'edifici d'un antic molí. Prop de l'església de Sant Climent hi ha l'antiga Casa Mansic, amb murs de pedra i coberta de lloses. Dins el terme parroquial de Taüll, al SE del poble, hi ha la capella de Sant Quirze, capçada per un absis semicircular romànic i restaurada darrerament. També dins el terme de Taüll s'ha creat l'estació d'esquí de Boí-Taüll i la nova urbanització del Pla de l'Ermita. Taüll celebra la seva festa major pel tercer diumenge de juliol. En el decurs d'aquesta festa també tenen lloc les tradicionals falles ribagorçanes i es dancen balls propis de la comarca, entre els quals el ball de Sant Isidre, que és propi de la localitat. La festa major petita té lloc el 23 de novembre, i es fa en honor de Sant Climent.
Inici
